genealogia i d'altres manies

Els Marot de Montgat

2012-01-30T20:54:00.002+01:00

En aquest interessant article d'en Jaume Vellvehí publicat al Tribuna Maresme el passat mes d'agost, sota el títol "Del Maresme a la Provença" hi tornen a aparèixer els Marot, aquí hi figuren com a pescadors Montgatins, bé podrien ser descendents dels Marot badalonins que vinc perseguint sense massa èxit...

"En començar el segle XVIII, mariners catalans anaren a pescar al Golf de Lleó i s’establiren a Marsella deixant una forta empremta fins avui: amb el barri, el carrer i la famosa platja dels catalans. És ben probable, o no, que el context del moment els empenyés a emigrar: Catalunya sotmesa als borbons –Felip V per la banda espanyola i Lluís XIV per la francesa– després de la Guerra de Successió.

El 1720 s’estableixen a Marsella els primers catalans –en endavant força més– que s’instal·len en les Vieilles Infermeries. En aquest moment (1725), comencen els enfrontaments i els plets amb el gremi de pescadors de la ciutat que volia imposar limitacions als nouvinguts per la competència que els feien. Però l’ajuntament marsellès defensarà els catalans. També des de Castella, a través del cònsol i en ple borbolleig revolucionari, el 1791 s’exigia el retorn als ports d’origen. Novament, l’ajuntament els defensarà: “Els pescadors catalans senten tot el preu de la llibertat. Criats entre nosaltres, esdevinguts els nostres conciutadans, gaudeixen dels fruits de la Revolució, i hi ha qui els en voldria privar.” Entre les famílies que consten en les Vieilles Infermeries al primer quart del segle XIX, trobem els Mas, els Roc, els Sabatés i els Billat de Vilassar, els Carau i els Marot de Montgat, i els Castany, els Mas i els Illa de Mataró, un Jaume Pujades de Canet o un Miquel Balan de Sant Pol de Mar, entre d’altres d’arreu del Principat.

Potser, aquest episodi fou la torna de la forta immigració occitana que al segle XVI havia vingut a Catalunya, i al Maresme, i que al seu torn tindria la pròpia a mitjans del XIX amb l’amistat i l’emmirallament de la Renaixença i el Felibritge, exemplificats amb un Mistral i un Verdaguer, però també des de Mataró amb els autors de la traducció al català de la Mireio mistralenca."

Els set cels de Sisa i els Xacres del Tantrisme

2012-01-27T21:05:00.000+01:00

El setè Cel

Història certa dels set cels
Set paradisos màgics i encantats
Història certa dels set cels
Set nius de pau, de glòria i de felicitat. (bis)

El primer cel és inventat:
El primer gran invent de la terrestritat.
El segon cel, imaginat:
En una nit d'estiu a la vora del mar. (bis)

El tercer cel, dins d'un mirall
Reflecteix les imatges d'un món ignorat.
I el quart cel és irreal:
Com un oasi verd en un desert estrany. (bis)

Del cinquè cel res no se'n sap:
No hi ha notícies d'aquest cel tan amagat.
I el sisè cel està copiat
Del cel setè que has engendrat dins del teu cap. (bis)

Jaume Sisa, l'únic i autèntic "galàctic", va publicar l'any 1975 el ja mític àlbum Qualsevol Nit Pot Sortir El Sol, i a banda del fantàstic tema que dóna títol al LP, a mi m'ha apassionat sempre El setè Cel per les múltiples interpretacions i les diferents teories sobre cadascun dels set cels de Sisa.

Us convido a tornar a escoltar la cançó i a relacionar els 7 cels de sisa amb cadascuna de les 7 rodes energètiques o xacres del tantrisme, no té desperdici, vaig llegir aquesta interessant intepretació en un comentari a un blog i com que la meva interpetació dels 7 cels és encara més galàctica que la de l'autor i ja tinc prou fama de freaky, prefereixo que us entretingueu amb els Xacres: Les rodes del cos subtil, que també ténen tela...

Cadascun dels 7 cels de Sisa es podrien correspondre amb una roda subtil, i el podriem lligar amb la imatge simbòlica de l'espai de l'existència al voltant del qual girem segons la cultura Hindú i també la Tibetana... així doncs...

El primer cel: el nom d'aquest xacra és Muladhara, i te aquest significat, mula = arrel i dhara = suport. Aquesta roda ens situa doncs, en la consciència del suport de les nostres arrels. El seu element és la Terra.

El segon xacra / segon cel: s'anomena Svadhisthana. La partícula Sva significa "allò que és el jo; allò que pertany al jo" i Dhisthana és "el seu lloc real". El seu element es l'Aigua.

El tercer cel / Manipura: Aquest xacra es tradueix com "la ciutat (pura) de la joia (mani)". El psiquisme propi del món subconscient: la nostra personalitat.

El quart cel /S'anomena a aquesta roda Anahatha, i el seu significat és: "el del so que dues coses fan sense xocar". El seu element és l'Aire .És el assentament del nostres sentiments més profunds i vius, i, a les hores, la porta que ens permet entrar en contacte amb la part més universal de la nostra ànima.

El cinquè cel / es correspon amb l'expressió de: els nostres sentiments; les idees matisades per les emocions; la capacitat creadora superior: intel·lectual, artística o moral; l'aspiració i l'inspiració; la comunicació. El seu nom, Vishudda, significa "pur".L'element es akasha: l'èter o l'espai.

El sisè cel / Se l'anomena Jnana Netra, o "ull del saber". Està relacionat amb la consciència mental del Jo. És la seu de "l'ésser intern".

El setè cel / El seu significat literal és "forat diví". També es coneix com "el lotus de mil pètals". Aquest xacra és el pol espiritual i positiu de la persona. Es correspon amb l'intuició superior, amb l'energia i voluntat espiritual i amb el món transcendent o Diví.

Au, ja m`he quedat a gust. Més díficil és interpretar la Biblia i ningú no es queixa. Ara una copeta de Jameson i a dormir. Bona nit.

Font: Xacres: Les Rodes del Cos Subtil: http://usuaris.tinet.cat/sattva/articuls/xacres.htm

Imatges II: Avantpassats a Espanya

2011-12-12T22:19:00.002+01:00

Polop (Alacant)

Benidorm (Alcant)

Finestrat (Alacant)

Mecina (Alpujarras)

Bérchules (Alpujarras)

Imatges I: Avantpassats a Catalunya

2011-12-12T22:15:00.000+01:00

Montgat

Badalona

Blanes

Malgrat

Ribes de Freser

Tiana

Calella

Palamós

El meu arbre a Geneanet

2011-12-12T22:09:00.002+01:00

A Geneanet podreu consultar el meu arbre complert:

Links de genealogia

2011-12-12T21:58:00.003+01:00

L'ordre dels cognoms

2011-11-03T19:39:00.000+01:00

Publicat a l'editorial de Paratge 9 i al diari Avui el 27 d'abril de 1999 us convido a llegir aquest interessant article d'Armand de Fluvià i Escorsa i Valerià C. Labara i Ballestar, de la Societat Catalana de Genealogia.

Que no! Que no és el mateix...

galimaties que Maties Galí
Anna Porcell que porcellana,
quina mar que Marquina,
vi bo que boví,
cos de fada que fa de cos.

La premsa ens va fer conèixer la proposta d’IC-EV sobre alteració de l’ordre tradicional dels cognoms. Més tard s’hi van sumar el PSOE i el PP. La proposta és fruit d’una modernitat entesa malament i digerida pitjor. Una clara mostra d’aquesta "modernitat" és l’aberració que actualment tenim com a escut i bandera de Barcelona, fruit de la febrosa ment d’algunes persones que exerceixen com a sacerdots d’aquesta nova religió que és el disseny, que de vegades substitueix l’Art sense etiquetes. També és curiós i penós constatar la capacitat de "consens" de les forces polítiques, malaguanyada en acords com els esmentats.

La Llei del Registre Civil data del 1870 i consagra l’ús dels dos cognoms, patern i matern, com a procediment d’identificació pública, inequívoca, racional i igualitària. Va superar usos i costums que moltes vegades eren confusos, ineficaços i caòtics. L’ésser humà, des de sempre, ha tingut la necessitat d’identificar-se bé.

Inicialment, el nom propi era una etiqueta diferenciadora que va esdevenir inútil en repetir-se exageradament en una mateixa comunitat. Per acabar amb aquesta situació caòtica, els topònims de procedència, els noms dels progenitors, els oficis i ocupacions, les característiques físiques o de caràcter van ser la font d’on brollaren els nostres cognoms actuals que tant ens enorgulleixen.

Algun jutge ha manifestat que l’alteració capriciosa de l’ordre dels cognoms constitueix el germen d’un problema "d’ordre públic". Certament el jutge té tota la raó.

Fem, doncs, una sèrie de consideracions per tal de no caure en el parany que aquests pretesos adalils de la "llibertat i visibilitat de la dona" ens volen posar. L´ús dels dos cognoms és una conquesta moderna, aconseguida amb la implantació del Registre Civil, públic i laic. Abans, la pràctica comuna era fer servir únicament el cognom patern. En l’actualitat, a l’àrea de països anglosaxons i a Europa, llevat de Portugal, usen només aquest cognom. La dona casada el perd en favor del del marit, i fins i tot perd el nom. A casa nostra, en canvi, la dona -com l’home- manté els cognoms patern i matern al llarg de tota la seva vida. Per tant, el segon cognom és un guany onomàstic i social, més modern del que es pensen els "promotors" del despropòsit que ara critiquem. El que cal és fer servir contínuament els dos cognoms.

El cognom de la dona és també un cognom masculí. És el cognom del seu pare, del seu avi patern, del seu besavi paterno-patern... dels seus germans si en té, etc. Per tant, l’únic que aconseguirem amb el canvi, en aquest aspecte, serà alterar una prelació -l’actual- comunament acceptada com un sistema arrelat i inqüestionable fins avui, per un altre que té el greu inconvenient de ser caòtic.

Un llinatge es va renovant, es fa gran i va enriquint-se mercès a l’aportació de nous cognoms, que sempre li arriben per via femenina, mitjançant successius enllaços. Ens explicarem amb una mica més de detall. El genealogista o la persona curiosa, que té interès pels llinatges sap que després del cognom patern, ve el matern (el primer de la mare) i després s’obre un reguitzell de cognoms tan llarg i nombrós com el dels nostres avantpassats. Així el tercer cognom és el segon del pare, el quart, el segon de la mare, el cinquè el segon de l’avi patern... i així successivament. Si parem atenció, ens adonarem que, a part del primer cognom, que ens l’ha donat el pare, tota la resta ens vénen a través d’una dona: la mare, l’àvia paterna, l’àvia materna, les besàvies... Per honorar aquesta aportació el que s’ha de fer és utilitzar els dos cognoms.

La llibertat i la modernitat s’han de conjuminar de forma adequada. Algú ha pensat en els problemes de convivència que el canvi proposat suposarà entre les parelles, amb la resta de familiars, entre germans, de relacions socials, de relació amb les administracions o burocràtics, etc.? És evident que no!

Els cognoms són un patrimoni familiar. Si entenem el llinatge com a ens històric, ens adonarem que, si triomfa la "proposta", s’ensorrarà aquest concepte simbòlic i aquesta realitat històrica i social que és el llinatge. La igualtat. Realment, algú se sent discriminat pel fet de dir-se B-A, en lloc de dir-se A-B? El discrimina la llei en cap moment per dir-se Garcia-Forner o Forner-Garcia? En tot cas, els discriminats serien els fills, no pas la mare, que continuarà duent el seu cognom que -recordem-ho- també és "masculí". La possibilitat de canviar de cognom ja existeix. Però ha de ser com és ara, una llibertat de l’individu, no dels pares. Perquè és més que possible que els pares estiguin d’acord en un moment donat, però poden canviar de parer i, a més, no tenen res a dir els avis? Quins són els límits d’aquesta llibertat i qui els ha d’establir? I en cas de desacord, qui decidirà? Un jutge? I amb quins criteris?

El sistema actual té la bondat de la tradició que no es pot menystenir. La lògica i el sentit comú són tossuts. És més que probable que, de prosperar la dissortada iniciativa, més d’hora que tard es volgués fer marxa enrera: pensem en els precedents del calendari revolucionari francès, o en els canvis de noms de lloc quan la Guerra Civil.

Els usos lingüístics també es veurien negativament afectats. Quin sentit tindrien, llavors, expressions com ara: el teu costat patern o matern, per part de pare o de mare, etc. si ja no se sabria?

Però, en realitat, com em dic? Aquest és l’arbre de costats d’Armand de Fluvià (fins als seus avis)

FLUVIÀ i BORRÀS, Pius de	VENDRELL i SOLER, Dolors	ESCORSA i SÒRIA, Alexandre	BENAGES i PERELLÓ, Concepció
FLUVIÀ i VENDRELL, Armand de		ESCORSA i BENAGES, Maria
FLUVIÀ i ESCORSA, Armand de

Si haguéssim aplicat la proposta a partir de la generació dels avis, els noms de les persones haguessin patit aquestes transformacions:

BORRÀS i FLUVIÀ, Pius de	SOLER i VENDRELL, Dolors	SÒRIA i ESCORSA, Alexandre	PERELLÓ i BENAGES, Concepció
SOLER i BORRÀS, Armand de		PERELLÓ i SÒRIA, Maria
PERELLÓ i SOLER, Armand de

Però és que si en lloc de remuntar-nos als avis, ho haguéssim fet als besavis, es diria Armand Guardiola i Castellet! Quin sidral!

I l’esnobisme? Què passarà amb els cognoms més populars, i en el cas de Catalunya amb els que procedeixen d’altres contrades? Que en serà dels Garcia, Martínez, etc. En cas de prosperar la proposta, es podria tornar a escriure un llibre com Els EZ de Catalunya? Si els Martínez-Bordiú, tot i ser membres de la noblesa titulada, van posposar la seva etiqueta familiar a la de Franco, per tal que els "nietísimos" portessin el cognom del general, què no faran moltes persones de classe social popular, de vegades més insegures i vacil.lants a l’hora de conservar un dels seus patrimonis més personals com és el de l’onomàstica familiar? Recordem que la proposta neix d’uns partits i agrupacions polítiques d’esquerres. I, en una dimensió de més transcendència pública, què no poden fer els Marichalar y Borbón o els Undargarín y Borbón?

En fi, conservem l’humor i recordem el que deia aquell vell acudit: Per cas extrany el d’un amic meu que va anar a Madrid i allí li van canviar el nom i el pillido. Es deia Juli Vert i allí li diuen Pere Gil. Ara ja no caldrà ni moure’ns de casa perquè ens canviïn el pillido.

Armand de Fluvià i Escorsa
Valerià C. Labara i Ballestar
de la Societat Catalana de Genealogia,
Heràldica, Sigil.lografia i Vexil.lologia

Genealogia de las Alpujarras II: Bérchules

2011-10-25T10:20:00.002+02:00

El origen del nombre de Bérchules se cree que puede derivarse del árabe “berchul”, que significa Bergel, aunque se utilice “vergel” debido a la abundancia de fuentes, la fertilidad de sus tierras y temperatura agradable, aún encontrándonos a más de 1.300 metros de altitud sobre el nivel del mar y muy cerca de las nieves perpetuas de la Sierra.

La construcción de Bérchules fue aproximadamente en época Mozárabe, entre los siglos XIII y XIV. Estos nombres son: Ainalcutar, actualmente Alcutar, Alcuxurio o Cuxurio con varias rábitas que actualmente forman Bérchules, Alfonaira, situado en el pago de Macola (Marcula) y el barrio de Purchenas.

En tiempos moriscos había 170 vecinos. La mayoría de los 76 vecinos que acudieron a repoblar los lugares eran de origen andaluz, y en menor proporción castellanos.

Libro de Apeo de Los Bérchules (1.712)

Índice de las suertes nuevamente reconocidas en este libro (de Apeo) de los trances y pagos y personas que los poseen, mandadas reconocer por el Concejo de este lugar, este año de mil setecientos doce.

Reconocidos por Mateo del Castillo, el mayor de los presentes.

Pedro Vicente, una suerte y media.
Julián de Valderenas, una suerte.
Pedro de Mendoza, cuatro suertes.
Pedro Díaz, una suerte.
Gil de Navarrete, una suerte y media.
Juan de Navarrete, una suerte.
Cristóbal Romero, dos suertes.
Francisco Peregrina, una suerte.
Melchor Díaz, una suerte.
Esteban Conrado, una suerte.
Juan de Salas, una suerte.
Sebastián del Castillo.
Alonso del Castillo, una suerte.
Alonso García, una suerte.
Juan de Cifuentes, dos suertes.
Marcos Navarro, una suerte.
Diego Fernández, dos suertes.
Pedro de Valdearenas, una suerte.
Diego Hidalgo, cuatro suertes.
Pedro Zapata, una suerte.
Fabián Díaz, una suerte.
Alonso Guerrero, dos suertes.
Francisco Fernández, una suerte.
Damián Martín, una suerte.
Pedro Fernández, una suerte.
Juan de la Tienda, dos suertes.
Álvaro Rodríguez, una suerte.
Bartolomé Sánchez Navarro, dos suertes.
Bernabé Navarro, una suerte.
Pedro Granados, una suerte.
Juan García Torrehumos, dos suertes.
Alonso Guerrero, el mozo, una suerte.
Pedro Sánchez, dos suertes.
Felipe de Rivas, dos suertes.
Antón Guerrero, una suerte.
Beneficiado, dos suertes con la añadida.
Los sacristanes, dos suertes, con la añadida.
Diego Fernández, una suerte.
José Navarro, una suerte.
Asensio Zapata, una suerte.
Juan del Castillo, una suerte.
María Magdalena, una suerte.
Blas de Rivas, una suerte.
Juan Fernández, una suerte.
Ygnes Morena, una suerte.
Alonso Montoya, una suerte.
Juan de Peregrina, una suerte.
Francisco Fernández del Castillo, una suerte.
Las dos inciertas suertes.
Alonso Sánchez Carpintero, una suerte.

(páginas 358 y 359 del libro de apeo).

Fonts i Bibliografia
MALDONADO, Paco: Indaloxes, 2009.
AYUNTAMIENTO DE BÉRCHULS: Web site, 2007.

Genealogia de las Alpujarras I: Mecina Bombarón

2011-10-24T20:08:00.005+02:00

El pregón de las fiestas de Mecina de 2011 ha sido un pozo de información histórica y genealógica, que gracias al pregonero de esta edición, Lorenzo Luís Padilla Mellado, podemos disfrutar:

La población de Mecina Bombarón (Mecina de Buen Barón) se encuentra al NE de Cádiar, en la cima de una ladera y en el margen derecho del río que toma su nombre y que tiene su nacimiento al N. en las inmediaciones del Collado del Puerto de Mecina, sigue su curso hacia la población de Yátor, situada más abajo, para unir sus aguas al río Ugíjar.

Mecina Bombarón tiene su origen en el siglo X, cuando los bereberes fundaron muchos de los pueblos de La Alpujarra. Fue en esa época un núcleo urbano de grandes proporciones, contaba con ocho barrios, cada uno con su propia mezquita. Durante el período nazarí perteneció a la taha de Jubiles. La historia de Mecina Bombarón corre pareja a la de otros pueblos alpujarreños, que tuvieron su momento de esplendor en el período árabe-andalusí, cuando toda la Alpujarra era un importante centro agrícola especializado en la producción de hoja de morera para la manufactura sedera. Poseía Mezquita Mayor y siete Rábitas que se conocía con diferentes nombres como Harat Ben Ejen, Abohidar, Arrauda, Abogayd, Alguasil, Algayda y Alaujar. Su población estaba asentada en diferentes barrios como el de Harat Aben Ejen, Arat Alarfe, Harat Abogayid y Harat Muía. Contaba además con diferentes fuentes de agua para el consumo de de hombres y del ganado, como Hayrat, Bogayd y Aynalem y junto al puente en tiempos pasados había un molino de harina que se llamaba precisamente Reha Alcanator.

Pero Mecina cuando va a tomar importancia será, como casi todos los pueblos de la Alpujarra en las revueltas de los moriscos de 1569-1572, por ser la Taha de Juviles el núcleo territorial alpujarreño en donde se protagonizaron las acciones de más dureza y sangrientas por ambas partes.

De aquí surgió Aben Aboo, personaje que se proclamó rey de los moriscos al morir Aben Humeya, y que vivía y tenía muchas propiedades en Montenegro como el que se refiere al cortijo llamado El Guijar.

Tras poner fin a la lucha, Felipe II decreta que todos los moriscos “alzados y no alzados” debían de abandonar el reino granadino y trasladarse a otras regiones españolas, lo cual así se hizo, quedando estos pueblos alpujarreños vacios y con las tierras de cultivo incultas sin que hubiera nadie que las pusiera en cultivo.

Por este motivo por parte de la Corona se tomo la decisión de repoblar estas tierras con gentes que vinieran de otras partes de la entonces Corona de Castilla, prohibiendo que ningún morisco se asentase en estas tierras.

Para la repoblación de los lugares que había que repoblarse se crea un Consejo de Población y se dictan una serie de normas y condiciones a las que estarán sometidos los nuevos repobladores.

Para Mecina Bombarón se procedió a hacer el Libro de Apeo de deslinde y amojonamiento, suertes y repartimiento en fecha 7 de Junio de 1572: “La orden y forma que se ha de tener en la población de villa de Mezina de Buen Varón, jurisdicción de la villa de Ugíjar, de la Taha de Jubiles, con el lugar de Gozco que se le anexa y las suertes que se han de hacer de todas las casas de los dichos lugares y de las heredades de ellos, y de su término y dezmerías y como se han de dar y repartir son las siguientes.

Ha de haber en el lugar de Mezina 85 vezinos, que todos sean fuera del Reino de Granada que de ordinario vivan y residan en él, con sus casas pobladas, mujeres e hijos los que los tuvieren, los cuales han de vivir todos de presente en el dicho lugar. Quinze de ellos han de poblar y vivir en quince moradas en el lugar de Gozco que se le anexa y los otros setenta en el lugar de Mezina. Se han de hacer 104 suertes de cada calidad y genero de hacienda de las que hay en los dichos lugares y sus términos y diezmarías.”

Su origen: Mecina: 4

Brihuega (Guadalajara): 53

Cañete (Cuenca): 3

Argezilla (Guadalajara): 3

Vall de Abella (Gerona): 3

Fuentes (Cuenca): 1

Tubeques (…): 1

Beneficiado: 1

Sacristán: 1

Molinero: 1

Viudas: 4

Por nombrar: 9

Para incidencias: 4

En 1621 se decía: “Mecina es villa de 116 vecinos, dividida en siete barrios que entre todos hacen de largo media legua”

En el Catastro del Marqués de la Ensenada del año 1750-1754, en las respuestas generales como paso previo a una reforma fiscal el lugar de Mecina hizo en su respuesta nº 21 ¿De qué número de vecinos se compone la población u y cuantos en las casas de campo o alquerías? Dijeron “A la pregunta 21 que el número de vecinos de que se compone esta población sería de 460 y que no hay casas de campo, ni alquerías anejo de su territorio.

Fonts i Bibliografia
PADILLA MELLADO, Lorenzo Luís: www.alpujarradelasierra.es, 2011.

Novetats sobre l'origen dels Pujol de Badalona

2011-09-15T19:14:00.004+02:00

Fins ara, pel que fa als orígens del cognom Pujol a Badalona tot semblava indicar que es remuntaven a Canyet (1428), on el matrimoni de Valensona Canyet (hereva del Mas Canyet) amb Berenguer Pujol van fer que en heretar el seu fill, Pere Pujol, la masia passés a anomenar-se Mas Pujol, o sigui que ens trobàvem davant un únic Mas, el Mas Canyet, que per matrimoni va passar a anomenar-se Mas Pujol.

Arrel però d'unes visites a l'ANC d'en Jaume Pujol-Busquets aquest mateix estiu, revisant documents del Fons Pujol-Blanch-Garriga, concretament la còpia del testament de Valensona Canyet, ha pogut confirmar una sospita que ja tenia de feia temps: el Mas Canyet i el Mas Pujol són dos masos diferents.

Això ho demostra el fet que en Berenguer Pujol figura com a hereu del Mas Pujol i la Valensona com a hereva del Mas Canyet, i en el testament ella confia la seva heretat al qui rebi també el Mas Pujol del seu marit, realitzant així la unió dels dos Masos.

Com ens diu en Jaume Pujol-Busquets, pel que sembla, qui ho heretà tot fou en Pere Pujol, però la clàusula de que si en Pere no ho hereta, ho hereti l'hereu del Mas Canyet, deixa la porta oberta a que ambdós masos es tornessin a separar... i per tant es desmunta la teoria que els Masos Pujol i Canyet de Badalona eren un mateix Mas, ben al contrari, dos masos diferents que per matrimoni van anar a mans d'un mateix hereu, en Pere Pujol (1428).

Fonts i Bibliografia

PUJOL-BUSQUETS, Jaume: 2011.

Fons de l'Arxiu Nacional de Catalunya: 2011.

Matemàtiques i genealogia (no existeix el tal absurd matemàtic)

2010-04-11T14:27:00.001+02:00

En el penúltim article feia referència a Gabriel Hernán Di Giulio quan ens parla de l'absurd matemàtic de la descendència i l'arbre genealògic. Pablo Briand m'ha enviat un correu on em fa reflexionar sobre el contingut de l'estudi que us citava i sobre una errada en el mateix, atès que en el segle IX no hi havia al planeta més de 200 milions de persones i si fem els càlculs a la generació 41 caldria racionalitzar la xifra i dividir 1 bilió per 200 milions, això donaria 5.000 i per tant no seria un absurd matemàtic, sinó que s'adaptaria a la realitat. Us deixo l'enllaç de l'article de Pablo Briand sobre el tema: Matemáticas y Genealogía que m'ha aportat llum a l'assumpte i m'ha aclarit els dubtes. Moltes gràcies Pablo per la teva aportació.

El calendari republicà francès

2010-04-10T19:33:00.002+02:00

Amb un disseny orientat a adaptar el calendari al sistema decimal i eliminar-ne les referències de caire religiós, va ser un calendari utilitzat durant la Revolució Francesa amb el qual s'abolia l'«era vulgar» per als usos civils. Afegeixo un enllaç a l'interessant article de Pablo Briand sobre el tema. Le Calendrier Républicain.

L'absurd matemàtic de la descendència i l'arbre genealògic

2010-03-30T10:15:00.006+02:00

Quan deixa de ser raonable fer un arbre genealògic?, en quina generació es produeix l'absurd matemàtic?, feu un cop d'ull a l'interessant article de Gabriel Hernán Di Giulio de la Universidad Nacional del Centro de la Provincia de Buenos Aires.

Baixar l'article en format PDF

Els Ivorra i els cavallers de l’orde del Temple

2010-01-03T17:24:00.005+01:00

Està documentat que diversos membres de la familia Ivorra van formar part de l’ordre del Pobres Cavallers de Crist o Cavallers del Temple a partir del segel XII. L’existència de l’orde dels templers a Catalunya és documentada cap al segle XII. Els comtes de Barcelona els hi varen cedir el Castell de Granyena i el Castell de Barberà.

Els comtes van observar que les ordes militars dels templers i els hospitalers serien d’ajuda en el procés de reconquesta dels territoris conquerits per l'Islam, i així va ser. L’orde s’hi va negar, ja que la comesa a la qual ells estaven entregats era la protecció dels pelegrins als llocs sagrats pels cristians de Terra Santa. Va ser el 1143 quan Berenguer IV els va convèncer perquè col'laboressin en la tasca de reconquesta de territori musulmà a canvi de donacions i, així, gràcies a les donacions, poder garantir la seguretat a Terra Santa. D’aquesta manera l’orde dels Templers, va assolir un important paper dins de la reconquesta i també dins de la Segarra, ja que va comportar una tipologia d’edificis i, sens dubte, una de les més riques i variades d’occident.

L’orde va ocupar les zones de frontera comparables a les que també hi havia a Terra Santa, com el Castell de Miravet (d’orde templera) i altres edificis, com l'Hospital de Cervera que fou de domini Hospitaler. El seu domini fou tan gran en la contrada, que contribuirien a la construcció de convents rurals totalment dedicats a tasques agrícoles. Van construir esglésies parroquials, molins, fargues, adobaries, forns...

Controlaven també ponts, així com també controlaven els masos, masies, torres i altres construccions. D’aquesta forma podien controlar i explotar molt millor tots els recursos del camp. Van contribuir també a transformar les cases i barriades en pobles i ciutats, de manera que podem dir que eren uns grans especuladors. Construïren hostals i hospitals en llocs estratègics del pelegrinatge jacobeu. Però no només a la Segarra trobem indicis d’aquesta protecció cap al Camí de Sant Jaume, sinó que al llarg de tot el camí es troben molts enclavaments d’ordes Templeres i Hospitaleres.

Hem de tenir en compte que el Camí de Sant Jaume passa per la Segarra, concretament des de la Panadella cap a Pallerols i de Pallerols a Sant Antolí. Seguint recte arribem als Hostalets, on trobem una ermita dedicada a Sant Jordi i una font. Ens dirigim cap a Sant Pere dels Arquells i d'aquí ens dirigim a la Cabana del Monjo, se segueix el camí cap a l’esquerra que ens portarà a Cervera. El Camí de Sant Jaume era una de les rutes on els Templers donaven protecció als pelegrins.

D’entre els cavallers Ivorra vinculats amb l’orde del temple a la Segarra trobem en Berenguer d’Ivorra l’any 1184 i Arnau d’Ivorra, l’any 1187.

Fonts i Bibliografia

Arxiu del Castell de Vilassar: Biblioteca de Catalunya

www.enciclopèdia.cat

www.castellsmedievals.com

L’origen del cognom Barceló i els meus avantpassats

2009-12-30T10:02:00.009+01:00

Avui dia no hi ha cognoms d'home o de dona diferenciats, però antigament se solien masculinitzar o feminitzar: per exemple la dona o la filla d'un Ferrer era anomenada Ferrera o la d'un Mir, Mira; de la mateixa manera, els cognoms Barcelona, Girona, Tarragona (originats a partir del nom d'aquestes ciutats) tendien a masculinitzar-se en Barceló, Giró i Tarragó quan s'aplicaven a un home.

Barceló seria doncs la forma masculinitzada de Barcelona, Barcelonus el 1213, que és el nom de la mateixa capital de Catalunya. De tota manera Barceló també és un caseriu del terme de Sant Martí Sarroca (Alt Penedès). A més del significat toponímic, cal fer notar que, a Gandesa, d'un minyó brut, deixat, malforjat, en diuen "un barceló". Barceló, tot i ser un llinatge toponímic de la capital de Catalunya, alguns llibres d'heràldica consultats coincideixen a afirmar que el cognom Barceló és originari de França (Llenguadoc).

Arbre dels meus avantpassats Barceló:

Fonts i Bibliografia

COGAN, Rose: Ancestry.com
Raices del Reino de Valencia: Associació de Genealogia, 2009.

Llinatge dels Ivorra

2009-12-28T15:51:00.009+01:00

Durant el segle XII va sorgir a la comarca de la Segarra (Lleida) el llinatge o cognom Ivorra que s’estengué, degut a la reconquesta i a la repoblació, per tot el país valencià, on actualment és força freqüent, com és el cas dels meus avantpassats més propers.

L’origen del cognom és el topònim d’origen preromà que està documentat ja en el 1031. En el 1076 el comte Ermengol IV féu donació a Santa Maria de Solsona de la capellania de les esglésies d'Ivorra. El poble d’Ivorra és situat en un petit pujol a l'esquerra de la riera. Les cases formen un nucli clos que conserva, i a ponent podem trobar-hi un portal adovellat. Sobresurten d'aquestes nucli les restes de l'antic castell format per una torre circular anomenada popularment Torre del Moro, que s'aixeca al mig de la població.

Ivorra va pertànyer als Comtes d'Urgell, als Òdena i als Cervera, però des de 1314 apareix dins del vescomtat i posterior ducat de Cardona. Va ser doncs la castlania del castell que va donar lloc precisament al segle XII al llinatge de castlans amb de cognom Ivorra. A mitjans de l’any 1469, mentre s’estaven tractant les condicions del matrimoni de Ferran II d’Aragó amb Isabel I de Castella (futurs reis catòlics) el jove Ferran, amb disset anys, tenia relacions d’amagades amb Aldonça, filla de Pere Roig i Aldonça d’Ivorra, de la relació en va néixer Alfons d'Aragó fill il·legítim de Ferran el Catòlic i Aldonça Roig d'Ivorra que va arribar a ser Arquebisbe de Saragossa i Abat de Sant Cugat del Vallès.

Igualment trobem el cognom d’Ivorra entre els templers que es van instal·lar al Castell fronterer de Granyena de Segarra a partir del segle XIII. (Document de l’arxiu episcopal de Vic – Llibre de pergamins 7, núm. 16.).

Fonts i Bibliografia

Raices del Reino de Valencia: Associació de Genealogia, 2009.
Arxiu del Castell de Vilassar: Biblioteca de Catalunya
www.enciclopèdia.cat

Genealogia de Blanes

2009-12-19T18:15:00.011+01:00

D’entre els avantpassats més antics que he pogut investigar una branca té la seva residència a Blanes (La Selva) S. XVI, els relaciono per generacions per tal que ho pugueu consultar i en el cas d'existir algun avantpassat en comú us poseu en contacte amb mi:

14ª generació

Jaume Fontanelles=Magdalena

13ª generació

Pere Pagès 1.551=Caterina 1.555

Bernat Oms=Margarida Fontanelles 1.574

Joan Ferrer 1.555=Rafaela 1.559

12ª generació

Andreu Mascaró Forest=Maria

Rafel Sagarra=Margarida Oms Fontanelles 1.594

11ª generació

Rafel Forest=Anna Sagarra Oms 1.641

Joan Balfa=Candia

Sebastià Caselles=Marianna

Jaume Pagès 1.576=Margarida Ferrer 1.580

Sebastià Caselles=Magdalena Pagès Ferrer 1.605

Pere Coderch=Francesca

Pere Xifró=Elisabeth Comadina

Grau Barreras=Magdalena Mariangela

Pau Ribes=Esperança

Antoni Gibert=Anna

10ª generació

Pons Roure=Teresa

Joan Coderch 1.702=Marianna Caselles Pagès

Jacint Tarradellas=Marianna

Josep Rodés=Maria Rates

Jaume Delfaus 1.671 =Magdalena Barreras 1.693

Bruno Gelabert=Teresa

Miquel Faxeda=Teresa

Magi Simón=Anna Maria Xifó Comadina

Onofre Jonquer=Teresa

Pere Nualart=Margarida

Joan Gibert=Margarida Ribes 1.659

Fonts i Bibliografia

The Church of Jesus Christ of Latter-day Saint: www.familysearch.org

Centre d'Història Familiar LSD: Consulta de microfilms, Barcelona.

Origens del cognom Ivorra

2009-12-19T18:14:00.009+01:00

Ivorra és un cognom amb origen al municipi del mateix nom a la comarca de la Segarra (Lleida), posteriorment el cognom es va estendre per València i l’Aragó. Els primers avantpassats amb el cognom Ivorra provenen del Castell d’Ivorra, documentat l’any 1.111 amb motiu de la cessió del Mas d’en Torrents pel Compte Armengol VI d’Urgell a l’ordre dels Cavallers Hospitalaris, el primer Ivorra conegut és en Pere Guillem d’Ivorra que l’any 1.132 era el governant del Castell d’Ivorra.

A la fi del segle XIII, consta que el castell i lloc d'Ivorra formava part del vescomtat de Cardona i que el 1314 pertanyia a Ramon Folc (VI). L’any 1.347 el governant del castell era en Guillem d’Ivorra i des del 1491, la senyoria del lloc pertangué al ducat de Cardona, fins a l'extinció del feudalisme.

Primers Ivorra documentats:

Pere Guillem d’Ivorra 1.132

Guillem d’Ivorra 1.246, casat amb Berenguera

Ramon d’Ivorra 1.315, cavaller, casat amb Elisenda

Guillem d’Ivorra, castellà d’Ivorra l’any 1.346, casat amb Elionor

Els meus Ivorra:

Josep Ivorra = Rosa Seguí (residents a Polop de la Marina vers el 1720)

el seu fill Josep Ivorra = Anna M. Sellés Berthomeu

el seu fill Joan Ivorra = Maria Anna Teuler Llorca (casats el 1790)

el seu fill Miquel Ivorra = María Pérez Company

el seu fill Joan Ivorra (*1851) = Ángela Barceló Pasqual (*1854)

el seu fill Miquel Ivorra (*1878) = Carme Llinares Climent (*1877)

la seva filla Carme Ivorra (*1917) = Esteve Pujol Marot (*1916)

la seva filla Àngela Pujol Ivorra (*1948)

Fonts i Bibliografia

Raices del Reino de Valencia: Associació de Genealogia, 2009.
Arxiu del Castell de Vilassar: Biblioteca de Catalunya
www.enciclopèdia.cat

Els Marot de Badalona

2009-12-19T18:13:00.012+01:00

D’entre les meves recerques dels Marot de Badalona, en destaca la de dos germans provinents d'occitània, més concretament del lloc de La Stela a l’antic comtat de Comenge (en francès Comminges) que fou una jurisdicció feudal de Gascunya situat entre el Tolosà i la Vall d'Aran.

Els germans Joan i Guillem Marot figuren als llistats de Francesos residents a Badalona l’any 1637, vinguts de La Stela (Comenge), sembla que el citat municipi es correspon amb l'actual Lestelle De St. Martory a l'Haute Garonne (Midi Pyrennes) podrien ser avantpassats del meu Diego Marot nascut a Badalona el 1667 o bé provenir d'una altra branca del cognom.

Relaciono les meves recerques del cognom Marot, tots ells amb residència a Badalona:

Joan Marot 1617

Guillem Marot 1621

Diego Marot 1677 (casat amb Mariagna Gasull 1678 )

Celdoni Marot Gasull (casat amb Marianna Llansó el 1758 )

Pau Marot Llansó (casat amb Llucia Andreu el 1794)

Ramon Marot Andreu (casat amb Isabel Vila Carcassona – no disposo de dates)

Pau Marot Vila (casat amb Antònia Campins Magriñà 1825)

Fonts i Bibliografia

CHIMISANAS JULIA, Abelard: Recerques genealògiques
Padró Municipal d'Habitants de Badalona, 1717.
Cadastre de Badalona, 1754.
Padró Municipal d'Habitants de Badalona, 1771.
Registre Civil de Badalona: 1871-1971.

Cementiri Municipal de Sant Pere: Badalona

Els Marot i les migracions franceses a Catalunya S. XVI

2009-12-19T18:08:00.007+01:00

Enric Moreu-Rey publicà l’any 1959 "Els immigrants francesos a Barcelona" (Institut d'Estudis Catalans). Hi afirma que els francesos fugien de les lluites civils i religioses i d'haver de fer el servei militar, per bé que la causa principal era l'econòmica, ja que per als immigrants, Barcelona era una mena de terra promesa. Moreu hi inventaria una vintena d'oficis dels nouvinguts i diu que els "francesos" formaren confraries religioses a la ciutat només per a ells. L'any 1603 es documenta per primer cop el mot despectiu gavatx per a qualificar els nous immigrants.

La terrible Pesta Negra del segle XIV, segons algun historiador, va delmar la població catalana d'un vint-i-cinc per cent. I durant els segles XV, XVI i XVII les pestes foren cícliques. Aquest flagell, les assecades i les males collites van produir un buit demogràfic a Catalunya que van cobrir els occitans, i també una minoria de rossellonesos i francesos autèntics. La primera modesta onada d'immigrants transpirinencs i occitans comença a causa de les guerres de Joan II vers 1480, però assoleix una autèntica plenitud durant el XVI.

Però és sens dubte Jaume Codina, del Prat de Llobregat, qui, en els darrers anys ha donat una forta empenta a l'estudi de les onades d'occitans (que eren anomenats sovint francesos) a Barcelona. Entremig també Nadal i Giralt van publicar una monografia decisiva sobre la qüestió: La immigració francesa a Mataró durant el segle XVII (Caixa d'Estalvis de Mataró, 1965), on confirmaren la forta presència dels occitans, també de rossellonesos i minoritàriament de gent que procedia del massís central de França. El 2000 l'editorial Eumo va publicar la versió catalana de l'obra de Nadal i Giralt: Immigració i redreç (Els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII).

El flux migratori més important es dona a les dècades centrals del S. XVI (a partir de 1540), la majoria d’immigrants (francesos, o occitans) procedien de les diòcesis fronteres (comminges, couserans) dels Pirineus centrals, particularment afectats pels creixements demogràfics i per les guerres de religió.

Aquest seria el cas dels germans Joan i Guillem Marot (residents a Badalona) , que varen arribar a Catalunya amb 10 i 6 anys respectivament, cosa que pot semblar estranya per la seva joventut, però que Xavier Torres Migracions franceses a Catalunya (Universitat de Girona) assenyala com un fet habitual en aquesta migració, on molts dels immigrants eren menors de deu anys i la gran majoria tenien entre onze i vint anys.

Fonts i Bibliografia
DIVERSOS AUTORS, Citats en el text.

Origen del apellido Blanco en las Alpujarras Granadinas

2009-12-19T18:06:00.013+01:00

Existen diferentes teorías sobre los orígenes del apellido Blanco en las Alpujarras Granadinas, todas ellas se remontan al largo periodo histórico comprendido entre la Reconquista Cristina de la Península Ibérica i la segunda repoblación del Reino de Granada tras la expulsión de los moriscos. Me limito a exponer las distintas teorías que he podido encontrar sin decantarme aún por ninguna de ellas.

La aportación más genérica y tal vez menos científica hace referencia al origen germánico del apellido, derivado del término Blank, que se aplicaría como apodo a algún caballero Godo en la época de la reconquista y como era habitual se le premiara con solares y porciones de terreno por sus servicios prestados al ejercito cristiano, de aquí provendría el apellido en León, S. XIII, en la zona que raya con Asturias y que posteriormente se extendería por Galicia, las dos Castillas y Euskadi.

Otra de las teorías hace referencia al origen Irlandés del apellido, derivado del apellido original White que se castellanizó en Blanco tras exiliarse numerosas familias católicas Irlandesas a España tras las guerras de religión (S. XVI-XVII), encontramos familias de este origen en Galicia, Canarias y Andalucía. Esta teoría viene reforzada por la probada existencia de numerosos soldados irlandeses en los ejércitos españoles desde 1580, motivada por la falta de recursos humanos en España y por el echo de que para servir en los ejércitos del rey de España era condición indispensable ser católico.

Desde el punto de vista Andalusí, según el cual los andaluces libremente aceptan el Islam y posteriormente les es impuesto el cristianismo, el origen del apellido Blanco en las Alpujarras es consecuencia de la irrupción de los cristianos en éstas, tras la guerra de las alpujarras y la derrota de los moriscos en 1571, los cristianos viejos crean una nueva genealogía para los andaluces (cristianos nuevos) y para ello eligen nombres geográficos, de árboles, colores, ciudades e incluso motes, de aquí apellidos como Manzano, Romero, del Rio o Blanco.

Otra teoría a la que se ha dado validez durante muchos años ha estado el origen Gallego del apellido, debido a la repoblación gallega de las alpujarras (segunda repoblación del Reino de Granada tras la expulsión de los moriscos), según la cual tras la revuelta de las Alpujarras (1560-1570) las nuevas autoridades decidieron expulsar a los moriscos y repoblar el Reino de Granada con “cristianos viejos”, los bienes de los moriscos fueron confiscados por el estado y se procedió a una recolonización, las fuentes que documentan esta teoría son los Libros de Apeo y Repartimientos de los años 1571 a 1593, según las versiones clásicas más de 10.000 colonos gallegos se dirigieron a las Alpujarras, las últimas revisiones críticas a esta teoría señalan sin embargo que la repoblación fue un fracaso y que sólo 113 padres de familia gallegos se asentaron definitivamente en las Alpujarras, lo que hace perder peso a la teoría del origen Gallego del apellido Blanco en las Alpujarras, cabe destacar sin embargo que en es en Galicia donde aun en la actualidad es más común el apellido Blanco.

Recientemente consultando partidas de bautismo de Mecina Bombarón en el Centro de Historia Familiar de los Mormones he encontrado en diversas ocasiones (fechas S.XVI-XVII) el apellido De os Blanco lo que me ha hecho retomar la posibilidad de un origen gallego del apellido.

En cualquier caso, la mejor forma de profundizar en el origen real del apellido Blanco en las Alpujarras seria seguir investigando sobre la rama que he encontrado, Marcos Blanco 1721 (casado con María Teresa Guardia 1726), para ello agradecería cualquier dato referente al apellido Blanco en las poblaciones de Mecina Bombarón, Berchules, Yegen, Yator, Montenegro, Golco y resto de pueblos de la Alpujarra Central. También agradezco cualquier comentario al respecto de las particulas "De os" delante del apellido Blanco y información sobre donde conseguir copia del libro de Apeos de Mecina Bombarón.

Fonts i Bibliografia

BUESO, José Luís: Historia del Apellido Bueso
PROKOPENKO, Serguéi: Universidad Pedagógica de Ulianovsk
BLANCO, José Luís: http://www.ccpo.odu.edu
The Church of Jesus Christ of Latter-day Saint: www.familysearch.org

Généalogie comminges / ancêtres comminges / nom de famille marot dans comminges

2009-12-19T18:04:00.006+01:00

Il y a des années que je cherche des données de mes ancêtres en Lestelle de Saint Martory, commune de d'où ils procèdent Jean Marot (né approximativement l'année 1617) et Guillem Marot (né approximativement l'année 1621).

Je remercie pour toute donnée que je pourraient précisement fournir sur ce nom de famille par la zone, les documents dont je dispose ils citent textuellement Jean et Guillem Marot, de la Stela (Comenge) document dans catalan.

Merci beaucoup pour son attention, mon courrier électronique est bielblanco@gmail.com

El cognom Pujol a Badalona

2009-12-16T18:08:00.011+01:00

Pujol és un cognom geogràfic i per tant n'hi ha a tot Catalunya. Els orígens del cognom a Badalona es remunten més enllà de l'any 1428 a Canyet, el matrimoni de Valentina Canyet (hereva del Mas Canyet) amb Berenguer Pujol fan que en heretar el seu fill, Pere Pujol, la masia passi a anomenar-se Mas Pujol.

(Aquest article ha estat revistat früit de les noves aportacions de PUJOL-BUSQUETS, Jaume: veure l'article: Novetats sobre l'origen dels Pujol de Badalona)

Guadamir de Canyet, noble i senyor de Badalona, que figura per primer cop en un document datat l’any 1.025, amo del Mas Canyet és probablement avantpassat en alguna de les branques de la majoria d'antics pobladors de Badalona.
Relació d’avantpassats Canyet:

Guadamir de Canyet (1.025)
Noble de Badalona, Senyor de la Vila de Canyet. Figura com a testimoni en un document datat el 16 de juny del 1025, on la Comtessa Ermesèn i el seu fill Berenguer (Ramon I) presideixen un judici on el Monestir de Sant Cugat denuncia a Adalbert, vescomte del Rosselló, per haver-se apropiat d’un alou proper al castell de Montgat, el Maresme.

Pere de Canyet (1.112)
L’any 1.112 figura com a propietari de la finca del Mas Canyet en Pere de Canyet, de la Parròquia de Santa Maria de Badalona.

Bernat de Canyet (1.262)
Document de data 25 de setembre de 1.262, Arxiu del Castell de Vilassar de Dalt

Bernat de Canyet, de la parròquia de Santa Maria de Badalona, estableix a Bernat Oliver i a la seva muller Berenguera dues feixes de terra amb oliveres i arbres, que té a la mateixa parròquia de Badalona, al Canyet, als llocs anomenats Guany i Puig de Vall, sota domini i alou del bisbe de Barcelona. Bernat Oliver i els seus seran homes solius, habitants i afocats seus a les cases que hi han construït i que han de construir-hi i pagaran a Bernat de Canyet un cens anual de 2,5 quarteres de blat a mesura de Barcelona, meitat ordi i meitat espelta, i un parell de gallines. Bernat de Canyet rep en concepte d'entrada 62 s., m.b.t.

Pere de Canyet (1.289)
En un document datat el 1.289 en Pere de Canyet figura com a propietari d’una muntanya i una pineda a Canyet anomenada Pujol d’Esteve.

Guillem de Canyet (1.306) casat amb Elisenda
Document de data 29 de desembre de 1.262, Arxiu del Castell de Vilassar de Dalt

Pons, bisbe de Barcelona, confirma i estableix de nou a Guillem Canyet, home propi, soliu i afocat del dit bisbe, fill de Pere de Canyet, el mas dit de Canyet que té per ell a la parròquia de Badalona. Es ratifica el cens de 3 quarteres i mitja punyera de blat, la meitat en ordi i l'altra en espelta, 3 s.m.b., 3 quartans de gra i 3 gallines.

Pere de Canyet (1.338) fill de Guillem de Canyet
Document de data 8 de maig de 1.338, Arxiu del Castell de Vilassar de Dalt

Pere Canyet de la parròquia de Santa Maria de Badalona, fill del difunt Guillem Canyet i d'Elisenda, lloga a Pere de Gualbes draper de Barcelona, mig celler d'un mas, una petita caseta del dit mas y tot el corral que té a Badalona, durant cinc anys. El preu del lloguer és de 6 l. Li promet que per Santa Maria d'agost tancarà una porta del celler i farà totes les obres necessàries. Segueix àpoca.

Berenguer de Canyet (1.353) casat amb Guillema
Un document del procurador de Pere Canyet, en Guillem Asvert, de data 17 de setembre de 1.353, fa referència a la venda a Berenguer de Canyet del Mas Canyet i les seves terres.
Berenguer de Canyet (1.421)
L’any 1.421 en Berenguer de Canyet declara hereva del Mas Canyet a la seva filla Valentina de Canyet.

Valentina de Canyet (1.428 ) filla de Berenguer de Canyet, es casa amb Berenguer Pujol. El 12 de març de 1.428 Valentina de Canyet nomena hereu del Mas Canyet al seu fill Pere Pujol.

Del Mas Canyet al Mas Pujol

Pere Pujol (1.428 )
En rebre el Mas Canyet per herència passa a anomenar-se Mas Pujol. El Mas Pujol, situat a la riera de Canyet fou edificat sobre una antiga vila romana, data del S. XIII, el document més antic que fa referencia a la propietat data de l’any 1.001 (Mas Canyet). Es diu que al S. XV al Mas Pujol s’hi va allotjar Cristobal Colón, després de la seva visita al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra.

Antoni Pujol (1.481) casat amb Angelina. Mas Pujol.
Antoni Pujol, de la parròquia de Santa Maria de Badalona Figura en un document notarial de data 10 d’abril de 1.481. Arxiu del Castell de Vilassar de Dalt.

Cebrià Pujol (1.553) Als fogatges d’aquest any és l’estadant al Mas Pujol.

Maria vidua de Pujol (1.642) Mas Pujol. Figura al Padró d’Habitants de Badalona de 1.717.

Geroni Pujol (1.683) fill de Maria vidua de Pujol, casat amb Paula (1.672)

Fins a la data no he aconseguit lligar amb els primers Pujol de Badalona el meu avantpassat Pujol més antic, en Jaume Pujol, casat amb Maria Mas, el seu fill Jaume Pujol Mas (* vers 1.750) casat amb Paula Vidal Sunyol. La tradició oral familiar diu que els meus Pujol eren de la branca de les cent lliures, però no he esbrinat de quina branca es tracta. Recentment he localitzat el baptisme i matrimoni a Vilassar de Dalt d'un Jaume Pujol, fill d'un altre Jaume Pujol i de Maria Mas que podria ser la mateixa persona, en especial perquè en ambdós casos consta com a professió Mestre de cases, però amb les dades que tinc no ho puc assegurar.

Fonts i Bibliografia

CHIMISANAS JULIA, Abelard: Recerques genealògiques

CUYÀS TOLOSA, J.M: Història de Badalona, 1982.

CASTELL DE VILASSAR, Arxiu: Documents de Badalona, 1262-1480.

LLIBRE D'ESPOSALLES, Parròquia de Santa Maria de Badalona, 1747-1805.

Registre Civil de Badalona: 1871-1971

Cementiri Municipal de Sant Crist; Badalona

Cementiri Municipal de Sant Pere: Badalona