En el post anterior us parlava dels germans Jaume i Josep Pujol Mas, mestres de cases de Badalona amb orígen a Cabrils. Continuant però amb la recerca genealògica ens trobem amb un cas que, d’entrada, sorpren.
Dos fills del Jaume Pujol Mas, mestre de cases, nascuts el 1771 i 1772 a Badalona, apareixen anys més tard, als llibres d’esposalles, documentats com a pagesos. Sense més informació familiar ni patrimonial, el canvi sembla sobtat: com pot ser que els fills d’un mestre de cases acabin dedicant-se al camp?
Quan ho mirem dins el context de l’època, però, el cas deixa de ser tan excepcional.
Oficis molt menys rígids del que imaginem
A finals del segle XVIII i començaments del XIX, els oficis no eren categories tan fixes com avui. En poblacions com Badalona, moltes famílies combinaven diverses activitats econòmiques:
una mica de terra,
feina temporal a la construcció,
petits negocis artesanals,
o treball estacional.
Un “mestre de cases” no era necessàriament un gran constructor amb una empresa consolidada. Sovint era un artesà amb una activitat irregular, que podia complementar els ingressos amb terres o vinyes familiars.
Per això, els fills no sempre continuaven l’ofici del pare. A vegades només un fill seguia el taller, i en altres casos cap d’ells ho feia.
La Badalona d’aquell temps encara era molt pagesa
Tot i la proximitat amb Barcelona, la Badalona de finals del XVIII encara tenia un pes agrícola molt important. La vinya ocupava una part destacada del territori, juntament amb hortes i camps de cereals.
Moltes famílies vivien entre dos mons:
el de l’artesania,
i el del treball agrícola.
Això fa que el pas de “mestre de cases” a “pagès” no impliqui necessàriament una decadència social. En alguns casos, fins i tot podia representar una activitat més estable.
La crisi i desaparició dels gremis
També cal tenir en compte que aquells anys coincideixen amb la decadència del sistema gremial tradicional.
Durant segles, els gremis havien regulat:
qui podia exercir un ofici,
la formació d’aprenents,
l’accés a mestre,
i bona part de l’activitat econòmica urbana.
Els mestres de cases funcionaven dins aquesta estructura. Però a finals del segle XVIII el model començava a mostrar signes de desgast, i les reformes liberals del començament del XIX van anar debilitant progressivament els gremis.
Durant les primeres dècades del segle XIX:
es van suprimir privilegis gremials,
es va liberalitzar parcialment l’exercici dels oficis,
i molts gremis van perdre capacitat real de control.
La desaparició definitiva dels gremis arribaria alguns anys més tard, però la seva força ja estava molt afeblida.
Això va afectar especialment els petits artesans:
els que tenien poca clientela,
poc capital,
o una activitat molt local.
En aquest context, moltes famílies artesanes van buscar estabilitat en altres activitats, especialment l’agricultura.
Per això, que els fills d’un mestre de cases acabin identificats com a pagesos encaixa bastant bé amb els canvis econòmics i socials del moment.
Els llibres parroquials sovint simplificaven els oficis
Un altre aspecte important és que els rectors no sempre eren coherents quan anotaven les professions.
La mateixa persona podia aparèixer al llarg de la vida com:
pagès,
jornaler,
mestre de cases,
bracer,
o simplement “treballador”.
Depenia molt de:
qui escrivia el registre,
del moment vital,
o de l’activitat principal que es considerava més representativa.
Per això, veure un home definit com a mestre de cases en un document i com a pagès en un altre no és gens estrany en documentació parroquial catalana del període.
El matrimoni també podia canviar la identificació social
Hi ha encara una altra possibilitat molt habitual: que els fills entressin, a través del matrimoni, en una casa pagesa.
Si un home:
heretava terres,
es casava amb una pubilla,
o passava a gestionar una explotació agrícola,
era freqüent que acabés identificat socialment com a pagès, encara que vingués d’una família artesana.
En genealogia catalana, aquest tipus de canvis apareixen sovint.
Un detall especialment interessant
En aquest cas concret, el canvi a “pagès” apareix abans de la Guerra del Francès. Això fa pensar que no es tracta només d’un efecte de la guerra ni d’una crisi puntual de la construcció, sinó probablement d’una realitat econòmica familiar que ja venia d’abans.
Potser el pare exercia de mestre de cases, però la família continuava mantenint terres o vinyes. O potser els fills van optar per una activitat més estable dins una economia encara molt rural.
Sense més documentació és difícil saber-ho amb certesa, però el cas encaixa força bé amb la mobilitat professional habitual de la Catalunya d’aquell temps.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada