dissabte, 31 d’octubre de 2020

Montgat: El meu besavi, en Miquel de les Barques

El meu besavi, Miquel Ivorra i Barceló, va néixer a Benidorm (La Marina Baixa, Alacant) el 22 de juliol de 1878, fill d’en Joan Ivorra de Polop i de N’Àngela Barceló de Benidorm.



Benidorm, a finals del segle XIX era una petita localitat pesquera, i el meu besavi,  com bona part dels pescadors de la comarca de la marina  anava a l’almadrava, l’art de pesca format per un conjunt de xarxes i vaixells que es feia servir per la captura de la tonyina, una autèntica ciutat submarina feta de cànem i espart.


Els benidormers, acostumats a sortir en vaixell a fer les seves feines a la mar eren avesats viatgers i tot i no saber llegir ni escriure, com el meu besavi, primer amb l’almadrava per tota la mediterrània i després, amb l’inici de la seva l’aventura americana, fent de fogoner a la companyia Transmediterránea, van tenir, per sort o per desgracia, l’oportunitat de veure món.

 

De retorn a Benidorm, després de dedicar tota la seva joventut a fer de maquinista, fogoner i jornaler als Estats Units, i enviar els diners a casa, es va trobar que, la meva pobra besàvia, Carme Llinares, que patia algun tipus de malaltia mental, havia malgastat tots els estalvis familiars.

 

Ja als cinquanta anys, arrel de la gran crisi econòmica del 29, com centenars de pescadors, mariners i treballadors portuaris alacantins afectats per la crisi de la pesca, va emigrar a Catalunya atret per les oportunitats laborals que oferia Barcelona i l’avantatge que li donava parlar el mateix idioma.

 

És així com l’any 1930, en Miquel Ivorra és contractat com a Maquinista pel Joan Font Ramentol, l’americano, per tal de fer anar la màquina d’avarar les barques a Montgat, atesa la seva experiència com a pescador i alhora com a maquinista i fogoner. 

 

En Joan Font, l’Americano, conegut també com el Rei d’Alella on era propietari de diverses vinyes, va tornar a Montgat, casat amb una mexicana, després d’haver fet fortuna a les amèriques i en va invertir una part en instal·lar les casetes dels motors a les platges de Montgat, Pineda i Calella, per tal de fer diners amb el negoci d’avarar les barques.


 

I d’aquí el sobrenom del meu besavi, en Miquel de les barques, aquell alacantí garrell que amb l’ajuda dels palers (els encarregats de posar els pals a la sorra per traslladar la barca) i del motor, cada dia, abans de començar la jornada de pesca havia d´avarar les barques a l´aigua i un cop acabada la jornada les havia de treure a la platja de Sant Joan de Montgat. Avui dia encara es conserva la caseta de la màquina, propietat del Pòsit de Pescadors Verge del Carme, just al costat on es fa la subhasta cantada del peix a Montgat.



El besavi Miquel va viure al Montgat del peix amb la seva esposa i els seus tres fills, la iaia Carme, el tiet Pepe i el tiet Joan al número 52 del carrer de l’Església, fins que hi va morir l’any 1942 a l’edat de 65 anys.



Tot i això, deixar ben clar, primer, que els meus orígens Montgatins no són pas al Montgat del peix, sinó al Montgat dels fums, atès que donada la malaltia mental de la meva besàvia, el meu besavi abans d’emigrar a Montgat va enviar des de Benidorm, uns anys abans, a la seva filla petita, la meva iaia Carme, a viure amb les seves dues tietes, la Mariana i la Rosita Ivorra, que ja vivien de feia anys a la Riera, al barri de Les Mallorquines. I segon, que el meu primer avantpassat Montgati no és en Miquel Ivorra i Barceló, sinó l’Esteve Pujol i Arquer, que procedent del carrer de Santa Madrona de Badalona, després de quedar vidu, va anar a viure amb els seus fills a Montgat (llavors Tiana) l’any 1880, per tornar a Badalona, uns anys després.

 

Curiosament, aquest Esteve Pujol i Arquer (*Badalona 1837) era el besavi del meu avi, Esteve Pujol i Marot (*Badalona 1916) , que la revetlla de Sant Joan de 1939 es va casar amb la meva àvia Carme Ivorra Llinares (*Benidorm 1917) a la Parròquia de Sant Joan de Montgat per anar a viure al número 92 de la Carretera de Tiana, tancant el cercle dels meus orígens montgatins, però això ja és una altra historia…




 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada